Des de l'hamaca de la terrassa d'un bungalou de La Loma Linda, a Zipolite ("la platja dels morts"), observo com un picot (carpintero chejé) menja els fruits d'una palmera. L'ocell té un cant estrident i llueix taques de color vermell i groc al cap, i a les ales té ratlles blanques i negres (estil zebra).
El Pacífic fa respecte amb les seves onades gegants que aprofiten el surfistes, no pas avui, perquè el cel és ben fosc i amenaça tempesta.
La costa oaxaquenya té fama de remota i verge. Zipolite, en concret, és un paradís hippie i té l'única platja nudista reconeguda oficialment a Mèxic.
He vist gent rarota i molta pudor de porro. La diferència entre els indígenes i els estrangers és tan bèstia que els segons semblen extraterrestres. He ensopegat amb una colla que devien sortir de fer meditació o ioga, la majoria dels quals joves, i caminaven esmaperduts, entotsolats, en silenci...
No estic gaire catòlic. He passat una mala nit. La culpa va ser del sopar. Vaig badar i ho estic pagant car. Al tercer món no pots despistar-te ni un minut, sinó pringues. El restaurant era dubtós i el peix que vaig demanar encara més. Mira, em feia ilu menjar peix després de veure les barques dels pescadors... Els bacteris van envair-me els budells. Les corrípies van ser fulminants, amb perill de deshidratació. He dormit poc. De bon matí he anat a un OXXO (omnipresents en aquest país, petits súpers oberts les 24 h on pots trobar de tot). Allà he aconseguit Gatorade i píndoles adients per estroncar el tema. Estic millor. He begut aigua de coco (amb una canya, succionant-la del coco natural) i acabo de menjar un plàtan madur. No tot són flors i violes, família. Em feia el xulo per haver resistit 15 dies la picantosa gastronomia mexicana (ous de formiga i saltamartins inclosos) i, ja veus, he caigut de quatre grapes al final. Cal ser més humil i anar amb molt de compte.
Bandera vermella a la platja. Ben a prop n'hi ha una, de platja, que es diu Playa del Amor. A veure si la puc visitar demà, que farà més bon temps i tindré més empenta.
Mentrestant, em conformo amb la contemplació de l'espectacle del cel, trons i llampecs, el vent que aixeca onades sorolloses, la verdor que m'envolta, espessa i selvàtica, el temps que transcorre lentament...
Avui, com ahir, la propietària de l'hotel és alemanya. Es diu Katia. És mestra de ioga i Feldenkrais. El marit és mexicà (Diego). Tenen dos fills adolescents i un parell de gossos mansos.
El picot ha marxat en sentir un tro ben gros.
Hi ha dies que millor no moure's gaire. No és mal lloc per a reposar. Per què li van posar pacífic al Pacífic? Algú ho sap?
Cap comentari: